Més forts renaixerem d’aquest confinament

fenix

Escrit per Naomi Hernández, 2n Batx.A (text presentat al concurs de sant Jordi).

Sabeu què és un fènix, no? I quina és la seva peculiaritat? En aquest text apareix una bonica metàfora d’aquesta au, relatada per aquesta alumna de 2n de Batxillerat.

“És curiós, mai no hauria pensat que viuria una pandèmia! En realitat, no pensava ni
tan sols que arribaria a viure més de vint-i-cinc anys… No vull sonar pessimista ni
res d’això, és simplement el que sospitava. D’alguna cosa hem de morir, oi?

Sóc una persona amb vicis i aquests són els meus assassins per tant no seria pas
estrany que la dama de negre em visités abans del previst. L'alcohol és el meu verí,
aquell que em crema viu; el tabac, la meva arma, aquella que roba la meva ànima i
la disfressa de fum i les mentides, la meva soga. Aquestes últimes són les més
perilloses. Per una banda, són dolces paraules que actuen com una mena d’escut i
em permeten dir que no sóc un fracassat, ni un covard i que estic satisfet amb la
meva persona (diuen que de tant repetir una cosa al final te la creus y tot!). Però per
altre costat d’altra banda, són paraules encadenades entre si que envolten el meu
coll i fan mal al cor. A vegades solament un cor és ferit però d’altres més d’un cor és
implicat.

Se’ns ha dit que és necessari un confinament. Haver d’aïllar-se no em resulta gaire
complicat. Estar uns dies sense contacte em sembla una idea, fins i tot, agradable.
Tindré més temps per fer coses a casa i podré descansar més.
No obstant, el temps no espera, progressa en silenci. Ho fa en silenci per què així
no ens n’adonem, com un lladre que entra a un habitatge però en aquest cas el que
és robat és la nostra joventut. Oh, diví tresor!

Mai no hauria imaginat que viuria una pandèmia! L’aïllament ve de la mà amb el seu
fidel amic: la soledat. Però, és curiós, la soledat va venir també amb el meu vici de
les mentides. Hi ha vegades en què m’envaeix l’enyorança i enyoro els dies en què
tenia amics. Ha! Tenir amics, ridícul! Només em necessito a mi.

Se’ns ha dit que és obligatori un confinament. Els dies avancen i trobo a faltar el fet
de poder sortir. Sospiro per l’aire que em fa falta i pels passejos que feia. El que
abans veia normal ara sona a llibertat encara que, en realitat, no ho fos. Em sento
com una au, de res serveix tenir ales si estic empresonat.

Passen les hores, els dies, els mesos… Passa el caos, la histèria, l’angoixa…
Pesen els ànims, les ganes, l’ànima… Sempre he pensat que podria experimentar
moltes coses però pensar, en aquest cas, és fantasiejar. D’alguna cosa hem de
viure, oi?

Les paraules no són comparables amb les accions, es tornen (i ens tornen) dèbils
davant de les accions. Durant la meva vida he parlat molt, ara bé, no han estat
paraules sinceres. No he fet res per mi ni pels altres. Aquest temps de parar el ritme
de vida atrafegada, aquest temps de reflexió eren necessaris. Sí, som com aus però
no una qualsevol. Com fènix: de les cendres ens tocarà renéixer.”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s