‘Història d’una vida’, relats dels alumnes més grans

Escrit per Anna Güeto, 2n Batxillerat A

figuras-de-piedra-tocandose-el-pecho

Tenia vuit anys quan vaig veure la mort per primer cop. “La guerra no arribarà fins
aquí, nina”, em deia el meu pare mentre em tocava els cabells i me’ls embolicava,
però jo no em queixava mai perquè sabia que era la manera que tenia d’afegir la
seguretat que ell mateix no tenia en el que acabava de dir. Ell va ser el primer de la
familia a caure. Va sortir com cada matí a pas lent, per això no m’estranya que l’avió
l’enxampés i fos ell la primera de les milers de víctimes innocents de tot el poble.
Cabra, la vila que ens va veure néixer a tots, va morir amb ell aquell 7 de novembre
de 1938, just després de sortir el sol. A partir d’aquell dia, res no va tornar a ser
igual. No recordo haver-me queixat gaire de la vida que portava, al capdavall teníem
per menjar i, encara que havia d’ajudar a casa, podia sortir a jugar amb els meus
germans. Però la guerra va acabar amb tot: la mare plorava perquè no sabia com
falsificar la cartilla de racionament perquè ens arribés als onze germans, deu
després de la segona onada de bombardejos, no podíem sortir al carrer si no volíem
ser els següents i la por regnava de manera indiscutible a totes les cases que
encara quedaven en peu. No sé com en vam sortir, però la postguerra no va poder
amb els que quedàvem.
Anys després vaig conèixer a un noi del que no sé si em vaig enamorar, però sí que
m’hi vaig casar. No vaig tenir temps d’endevinar què sentia per ell, perquè des del
primer “hola” fins el “sí quiero”, no van passar més de quatre mesos. Amb el temps
vaig aprendre a estimar-lo i en menys de nou anys ja érem sis a la familia. Encara
ploro recordant el dia que vaig haver de marxar de la casa on vaig néixer jo i on ho
van fer també els meus fills. Vaig heretar-la quan va morir la mare, ja que els meus
germans van preferir marxar del poble –no tinc gaire clar si per oblidar els anys
negres que hi havíem passat o per buscar millor vida– i era el que em tocava ara a
mi.
Vam pujar a un tren verd conegut per anar carregat d’esperança i tristesa alhora, i
vam buscar un racó per passar les trenta hores més llargues del que portàvem de
vida. Vam tornar a trepitjar terra en una realitat diferent: Barcelona vivia a anys llum
de tot el que coneixíem. L’Estació de França, que va ser el nom que hi havia al primer cartell que vam trobar-nos, era impressionant. A partir d’aquí, tot va canviar:
el meu marit i el més gran dels nostres fills van entrar a treballar a una fàbrica, jo em
dedicava a netejar les cases dels seus caps i els altres tres integrants de la familia,
encara massa joves per treballar, van tenir l’oportunitat de formar-se. Arran d’aquest gir, la monotonia va regnar a les nostres vides i, contra el pronòstic que nosaltres mateixos havíem formulat d’avorrir-nos de fer sempre el mateix, ho agraïem. Saber que no hauria canviat tot radicalment quan ens aixequéssim al dia següent era molt més del que havíem tingut fins aleshores.

“Franco ha muerto”, va pronunciar Arias Navarro just el mateix dia que naixia el meu
primer nét, tres paraules que encara em ressonen al cap quan hi penso. Després
d’en Rafael, van venir-ne cinc més: tres noies i dos nois. Quan van néixer els meus
fills vaig pensar que ja no hi hauria res que em pogués fer més feliç, però no podia
estar més equivocada. Abans de complir cinquanta anys ja era àvia i des que havia
trepitjat Barcelona no havia hagut de viure cap desgràcia, motiu pel qual intuïa que
la vida m’estava guardant una bufetada.
El diagnòstic de Parkinson no em va sorprendre. Cada cop podia moure’s menys i,
fins i tot, li feia mal somriure. Van donar-nos dos anys en el millor dels casos.
Sabíem que aquest no seria el nostre; massa sort havíem gastat ja durant el que
portàvem d’existència. Després que en Francisco, el meu marit, morís set mesos
més tard, vaig tornar a Cabra. Dos dels meus fills hi volien anar a viure i no pretenia
quedar-me enrere. Molts anys abans, en el que ara ja em semblava una altra vida,
vaig abandonar les ruïnes d’un poble humil, destrossat per intentar combatre
l’ambició d’uns quants inconformistes que no veien o no volien veure què s’enduien
amb la seva ira, per trobar-me anys després amb una ciutat renascuda dels seus
vestigis.
No estic segura de quants dies porto en aquest llit, connectada a un munt de
màquines que fan per mi totes les funcions que necessito per poder seguir
rememorant noranta anys plens de records. Vaig començar tenint febre, i ara ja sé
que aquesta no serà una vivència més de la llista. Tampoc no sé que és el que em
matarà, si el no poder veure els meus néts o el virus que no m’han sabut explicar
què m’està fent. No es un retret; els metges tampoc no en tenen ni idea, per molt
que ho intentin amagar darrere les màscares que ja els fan de segona pell. L’únic
que em fa ràbia és morir al llit, havent passat per tot el que he passat”.

M’eixugo les llàgrimes que em recorren la cara sense aturador possible. No són de
tristesa, són d’orgull. Encara que només tenia cinc anys quan va morir la besàvia, ja
sabia que era la persona més forta que mai veuria. Va aprofitar els últims dies abans
d’empitjorar per escriure la resposta a totes les preguntes que li havíem fet els meus
cosins i jo sobre la seva vida i que mai no ens havia arribat a contestar, al·legant
que no tenia temps per explicar-nos-ho tot de cop.
Ara, quinze anys després d’aquell fatídic any del qual vam passar la meitat confinats
a casa, és més fàcil veure-ho tot des d’una altra perspectiva. Vam quedar-nos més
sols al món, més buits per no haver pogut acomiadar-nos d’aquells que lluitaven en
primera persona contra un enemic comú a nivell mundial. Però vam sortir-ne millors.
Vam aprendre a valorar gestos, persones i llocs que abans d’aquesta situació crítica
donàvem per fet que sempre estarien per nosaltres. Vam conèixer millor aquells
amb qui compartíem el dia a dia i les parets de casa; érem família i, fins al moment,
era tot el que havíem compartit. Al cap i a la fi, quedar-nos a casa no va ser un
càstig, sinó que va esdevenir un període per desconnectar del món i connectar amb
el que realment val la pena. I el més important de tot, quedant-nos a casa vam
salvar vides.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s